El desembre de 2004 o primers dies de 2005, no ho recordo amb exactitud, adquiria la peça que seria i és la número 100 de la meva col·lecció de caganers. Pretenia que fos una peça especial, significativa i digna d’aquesta fita; aleshores no hi havia la fal·lera d’avui dia per modelar caganers de personatges mediàtics, tot i que fàcilment trobaves el papa de Roma de torn, les figures de Salvador Dalí i Antoni Gaudí, la d’alguns polítics, sobretot catalans; alguns futbolistes del Barça –la figura del Ronaldinho va ser un èxit–, però el mostrari de polítics, actors, cantants i figures conegudes arreu del món era limitat.
Amb aquest panorama, una tarda d’aquells primers dies d’hivern, mentre passejàvem la Lolita i jo per Barcelona, vaig descobrir el caganer Fidel Castro en un aparador del carrer de la Llibreteria. Recordo que no vaig trigar ni un segon a dir-me: Aquesta és la bona! Aleshores jo no tenia coneixença de la Terrisseria de Caldes ni sabia que l’autor de la peça era Joan Martínez i Roca ni coneixia el seu fill Josep M. Vilardell ni la Maribel, persones amb qui avui m’uneix una relació de franca amistat.
Arribats a casa, la peça també causà impressió al Bernat i al Raimon, els meus fills. Com que érem en període previ a Nadal, va sorgir la idea de comunicar a un cercle reduït d’amics i família que la col·lecció particular de caganers havia assolit la fita de les cent figures. Així, amb aquest pensament, vaig elaborar, un targetó que tenia el caganer Fidel Castro d’esquena com a protagonista. Aquell humil comunicat convertit en felicitació de Nadal oferia la possibilitat d’endevinar el personatge que s’ocultava en el revers de la imatge del caganer, per la qual cosa calia adreçar-se a una web determinada (el blog actual era encara inèdit, naixeria el 27 de desembre de 2009; més endavant vaig copiar i traslladar els posts d’una web a l’altra). Aquella boutade va resultar simpàtica entre els receptors, de tal manera que el desembre de l’any següent, vaig animar-me a continuar-la amb algunes modificacions, el títol Caganer Misteriós apareixia per primera vegada el desembre de 2006, per bé que com a II edició.
Soc persona de mantenir tradicions però tinc límits, així que amb la descoberta del Caganer Misteriós 2014 vaig donar per liquidat el concurs; deu anys em semblaven més que suficients per a un projecte com aquests. Recordo que també vaig liquidar l’edició de CDs amb nadales després de deu anys (2007-2016) regalant-los com a felicitació de Nadal.
L’èxit de la sèrie Game of Thrones revolucionà el món de l’oci audiovisual i provocà el 2016 la primera resurrecció del concurs del caganer, la qual comptà amb la figura de Tyrion Lannister com a protagonista.
Passat un cicle de tres anys de nova reclusió al sepulcre i patint encara de forma intermitent els rigors de la pandèmia de la covid-19, el desembre de 2020 un segon renaixement aportà, des d’aquest espai, alegria i distracció a la festa de Nadal.
I poc més puc dir respecte al concurs del Caganer Misteriós, sinó mostrar-vos el meu agraïment per, encara que sigui de forma intermitent, haver-lo fet possible durant disset anys, la qual cosa diu molt a favor d’aquells que entreu al blog, hi participeu i m’esperoneu a mantenir-lo.
Aquí tenim el Caganer Misteriós-2025, la descoberta del qual heu encertat molts de vosaltres, la peça correspon a Marlon Brando, en el seu paper cm a Vito Corleone, a la primera part de la trilogia El Padrí, films dirigits per Francis Ford Coppola, a partir de la novel·la homònima de Mario Puzo.
Més enllà d’un fals desig d’emular l’assemblea de la CUP del 2015, a Sabadell, no sé quin valor donar-li al fet que enguany hem tingut la mateixa, exacta participació en forma de vots que en l’edició anterior, això són 426 sufragis. Pel que fa a la participació per països, els PPCC encapçalen amb comoditat el rànquing, seguits pels EUA, Espanya, França, Països Baixos, Canadà, Mèxic, Irlanda, Itàlia, Suïssa, etc. Continuem mantenint-nos amb el mateix nombre de visites als Emirats Àrabs Units i ens estrenem a Tailàndia, caldrà veure si som capaços de mantenir-nos-hi i augmentar-ne les visites, la qual cosa ens obriria definitivament les portes al mercat de sud-est asiàtic.
Als que apareixeu per aquí un cop a l’any, com a la resta de visitants, us desitjo un bon començament de 2026 i que aquest sigui un any per gaudir-lo amb salut i farcir-lo d’alegries, felicitat i bones obres.
Menja bé, caga fort
i no tinguis por de la mort.
Si ara fa un any la proposta d’aquest concurs tenia com a protagonistes cantants que van deixar aquest món abans que nosaltres i van deixar, tanmateix, empremta en les nostres memòries, enguany repetim parcialment el concepte, per bé que ara fixarem l’atenció en actors.
Apa, que el concurs d’ara us recompensa haver anat durant anys i anys al cinema a veure films d’estrena abans que apareguessin les plataformes audiovisuals.
Sense que serveixi de precedent, en aquesta edició no hi ha sorteig de cap premi entre els encertants; aquest any el concurs us mena pel camí de la introspecció i l’espiritualitat, així que, talment com aquests dies preneu i conserveu la branqueta de vesc –ha de ser regalat, eh?–, aquest espai us ofereix i regala la vostra participació en forma de vot, amb el benentès que, depenent de l’ús que en feu, així determinareu la vostra sort i i el vostre destí. Apa, doncs, a votar i a gaudir el futur amb salut. Bones cagades!
Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós 2011, Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós 2014, Caganer Misteriós 2016, Caganer Misteriós 2020, Caganer Misteriós 2021, Caganer Misteriós 2022, Caganer Misteriós 2023, Caganer Misteriós 2024.
El motiu per escollir el dia de funció d’aquesta òpera no era altre que veure en directe Petty Yende, soprano que vaig descobrir de forma més o menys casual fa temps. La decisió no quedà exempta de renúncies importants, com perdre’m gaudir una vegada més amb l’actuació de Serena Sáenz, que alterna, en segon repartiment, amb la sud-africana, en el paper d’Adina; en menor grau em passa el mateix amb el baríton berguedà Carles Pachon, que alterna amb el britànic Huw Montague Rendall com a sergent Belcore; val a dir que el baríton britànic és fill de sengles figures de l’òpera, com són David Rendall, tenor, i Diane Montagne, mezzo. En qualsevol cas vull creure que les interpretacions de Pretty Yende i de Huw Montague Rendall no només satisfaran la meva curiositat sinó que m’ompliran de gaudi i, un cop assegut a la butaca, deixaré de pensar en la Sáenz, a qui fa anys vaig augurar un gran futur –el temps m’ha donat la raó– i en el Chacon…
Assisteixo a la funció del dia 5 de desembre, acompanyat de la Lolita, en la que sol ser la seva exclusiva assistència anual a un espectacle operístic.
El Gran Teatre del Liceu reposa per cinquena vegada la producció de Mario Gas de L’elisir d’amore, de Donizetti; quan aquesta s’hi va representar per primer cop al Teatre Victòria –nova seu postincendi–, el muntatge ja s’havia vist al Grec (1983) i, deu anys més tard, al Festival de Peralada, abans que a la temporada 2004-2005 s’escenifiqués al Gran Teatre del Liceu (20 funcions!). Des de la seva estrena aquest muntatge ha recorregut bona part de la Península. Avui, més de quaranta anys després d’aquella estrena, aquest L’elisir d’amore es manté en plena forma.
L’acció transcorre en una plaça d’un poble d’Itàlia, durant l’època de Mussolini; l’espai és envoltat per blocs d’edificis d’habitatges i comerços. L’ambientació resulta força encertada, així com el vestuari i la interpretació actoral dels cantants.’ L’entrada en escena dels components d’ambdós cors, figurants i intèrprets principals pressuposa un bon auguri de la vetllada que hom espera. I és que el virtuosisme de Pretty Yende dalt de l’escenari trigarem a oblidar-lo; els compassos i notes més difícils del bel canto semblaven no representar-li cap esforç extra, a la soprano.
Vaig veure Javier Camarena per primera vegada el passat mes de gener, també al Gran Teatre del Liceu, aleshores interpretava el paper d’Alfredo Germont, a La traviata; avui la seva presència i la seva veu ha superat amb escreix aquella actuació anterior.
Ha estat també un goig veure actuar Huw Montague Rendall, que combina bé la teatralització amb la veu. Menció especial mereix el baríton operístic o baríton-baix Ambrogio Maestri; broda el paper amb gran eficàcia i es posa el públic a la butxaca en un post final de l’òpera feta per al seu lluïment. Al final d’aquesta temporada, al juliol, podria tornar-lo a veure a Falstaff, també al Liceu, però tinc el torn en què actua Luca Salsi en el mateix paper. En el seu debut al Liceu, Anna Farrés compleix com a Gianetta.
Mario Grande ha ideat una escenografia d’un sol espai, potser poc versàtil però efectiva i quan l’escena fuig del decorat es resol situant els intèrprets per davant d’aquest, com es presenta la festa prèvia a les noces que s’inicia amb el públic encara asseient-se a les butaques i els llums de la sala oberts.
En la direcció d’escena, Mario Gas deixa constància del seu savoir faire i deixa empremta com un dels grans.
L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta del veneçolà Diego Matheuz, que no és Gustavo Dudamel, ha brillat i ha aportat el volum simfònic just perquè la veu dels intèrprets arribi al públic amb la nitidesa precisa.
La Fundació Òpera Catalunya s’estrena amb Wagner i les seves dificultats, personalment ho he agraït perquè m’ha ofert la possibilitat d’estrenar-m’hi jo també. L’empresa no ha de resultar fàcil i el resultat m’ha semblat digne, sense complicacions interpretatives i musicals, que, segurament, és el que convé i pot oferir una entitat modesta com és la FOC. Possiblement els entesos en Wagner i en l’òpera en general podran trobar mancances d’ordre i àmbits diversos però per a una estrena com la que jo esperava o temia he de dir que m’ha resultat plaent.
L’escenografia es divideix en dos elements movibles els quals representen els dos vaixells i alhora l’estança de la casa de Daland i Senta, al fons de l’escenari, una videoprojecció la reforça sense gaire encert –repeteix absurdament el títol, escenes marítimes i il·luminació– però les expectatives que inicialment genera la projecció s’esvaeixen aviat.
Com expressà Wagner que s’havien de veure i escoltar les seves obres, la representació és contínua; sense interrupcions de cap mena, ni entre actes ni per aplaudiments, només n’hi ha hagut al final de l’obertura.
Fins ara sempre que he vist actuar Maribel Ortega ha estat a La Faràndula, la primera vegada que la vaig conèixer, musicalment parlant, fou en el paper de Lady Macbeth, en un Macbeth en funció concert en plena pandèmia de la covid (2020), el febrer d’enguany la retrobo com Abigaille en un Nabucco, també produït per la FOC i va semblar que estava en esplèndida forma, brillant; avui, en aquest L’holandès errant l’hem contemplada com Senta i, almenys en la representació a la Faràndula, Sabadell, el 30 de novembre, ha semblat que, a mesura que avançava en la interpretació, millorava musicalment i interpretativa, talment com si hagués sortit a escena sense l’escalfament adequat. Sigui com sigui va redreçar l’actuació sense cap vacil·lació més llevat de l’inici.
Els artistes que venen a continuació eren pràcticament desconeguts per al públic local. En el paper d’holandès, José Antonio López m’ha semblat molt correcte però sense emocionar, amb una direcció d’escena més acurada i enfocada als artistes, segur que hauria brillat més; en aquesta apreciació, potser hi té a veure que l’actuació del baix serbi Sava Vemić ha estat una agradable sorpresa i possiblement serà el record que en servarà més i millor la majoria del públic. José Ansaldi, Jorge Juan Morata i Elisabeth Gillming tenen poques intervencions però totes ben resoltes.
Molt bé l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Josep Planells Schiaffino, encara que em va semblar que en massa ocasions tapava la veu dels intèrprets, és a dir, que hagués estat millor una mica menys de volum simfònic en alguns passatges.
Al port de Barcelona, la Torre del Rellotge de la Barceloneta fou un dels punts geodèsics en què es fixà l’astrònom Pierre François André Méchain (Laon, França, 1744-1804, Castelló de la Plana) per fer alguns dels múltiples amidaments que serviren per a establir el sistema mètric decimal, basat en el metre, el gram i el litre, amb els correlatius múltiples de 10 o unitats inferiors també establerts en base 10. Val a dir que en aquesta tasca Méchain comptà amb l’estreta col·laboració d’acadèmics com el matemàtic i alhora també astrònom Jean-Baptiste Joseph Delambre (Amiens, 1749-1822, París) i Charles Messier (Badonviller, 1730-1817, París), a l’ensems astrònom també.
Des que la ciència va establir el sistema mètric decimal aquest ha estat el mètode més utilitzat del món per a mesurar distàncies, pesos i líquids, és a dir, qualsevol ésser humà que en els darrers dos segles i mig hagi tingut la necessitat de mesurar, posem per cas, l’amplada d’una taula, l’altura d’una porta o la distància entre dues capitals ho farà amb centímetres, en el primer cas, en metres i centímetres, en el segon, i en quilòmetres, en el darrer dels casos. Deixo expressament de banda les mesures que utilitzen els països que mantenen la tradició anglosaxona de les polzades, peus, iardes, milles… I ara i aquí algú podria observar que el Sistema Internacional d’Unitats (SI) ha deixat enrere el sistema mètric decimal, però, pel que fa a la quotidianitat que ens importa, diré que de moment, fins i tot per als més acreditats dels lectors d’aquest post, això ara mateix són figues d’un altre paner.
L’expansió de la informàtica, l’accés popular a internet, les xarxes socials i l’auge de la AI han provocat que molts negocis hagin desaparegut o s’hagin hagut de reinventar, així com també hem modificat els usos, hàbits, la manera de comportar-nos amb la família i amb altres àmbits de relació social, reduïts o més amplis. Podríem afirmar que la tecnologia ha democratitzat el coneixement de la mateixa manera que ha possibilitat l’accés molt més ràpid i eficaç a multitud de dades i informacions a les quals, i fins fa ben poc, arribar-hi ens representava una complexitat notable. Aquesta facilitat per a adquirir coneixement i informació no ens fa immunes a considerats víctimes de personalitats fictícies que intoxiquen la xarxa d’internet amb notícies d’interès corporatiu, sota l’aparença que qui les genera és, com a mínim, doctor honoris causa per a mitja dotzena d’universitats. L’allau de fake news és una xacra contra la qual cal prevenir-se i a hores d’ara no hi ha vaccí que ens immunitzi.
Vivim en un món on l’evolució tecnològica es produeix a una velocitat de vertigen sense saber massa vegades si els canvis d’aquesta evolució suposada són bons, menys bons, millors o pitjors en relació a com resolíem fins ara determinades qüestions del dia a dia que ja teníem cobertes i resoltes. En concret vull parar-me a analitzar el canvi que les Apps dels telèfons mòbils estan provocant respecte la mesura de distàncies. D’un temps ençà qui no corre maratons sembla que podria fer-ho, ja que no hi ha pràcticament cap usuari de telèfon mòbil que no es controli la distància dels desplaçaments que recorre a peu i el consegüent consum de calories. I aquí arribo al quid de la qüestió. ¿Tan eixelebrats ens hem tornat, els humans, quan, després de tota una vida mesurant la distància entre dos punts relativament llunyans en quilòmetres ara ho fem en passos? Les mesures del sistema mètric són exactes i precises; els passos, fins i tot els propis, són variables, per tant, hom pot haver recorregut tres mil passos més que un altre i tanmateix haver recorregut una distància menor. Aquest canvi de criteri en un tipus de càlcul que mereix més o menys precisió només és mal justifica per un pèssim sentit d’obediència a una aplicació dissenyada per un programador dedicat a una qüestió de la qual no n’era especialista. I en aquest canvi absurd de criteri hi trobem tota mena de persones, indistintament d’edat i condició, boomers i no boomers, membres de la generació X, mil·lennistes, generació Z o altres. Tots al mateix sac de la dictadura autopermesa de les App!
Ningú amb tres dits de front no discutirà que 10,9 quilòmetres és una mesura clara i concreta en el nostre imaginari mentre que una mesura de 16.976 passos se’ns fa molt més difusa i inconcreta. A la incertesa o indefinició anterior afegim-hi que la llargada de la passa d’una persona que fa un metre i vuitanta centímetres no serà mai igual a la d’una altra que, per exemple, mesuri metre i seixanta-tres centímetres; i més encara, una mateixa persona, depenent de l’humor, la pressa i/o l’estat d’ànim pot tenir una variació considerable en la mida de les pròpies passes. I malgrat aquestes obvietats, a final del decenni o potser més enllà i tot, encara haurem de lamentar que bona part de la suposada espècie de l’homo sapiens utilizi els passos per a significar una distància.
Si Méchain, Delambre i Messier comprovessin la categoria de la nostra estupidesa ens llançarien a mar sense salvavides; i és que tenim, certament, el coneixement a l’abast però de vegades l’utilitzem com a perfectes ignorants o idiotes.
Heus aquí el Caganer Misteriós de l’última edició, com molts de vosaltres heu endevinat, es tracta de Freddie Mercury (1946-1991), la peça del qual consta registrada amb el núm. 0203 a la meva col·lecció.
Enguany el premi ha correspost a Brian May, el qual ha traspassat les entrades a Roger Taylor, qui, al seu torn, les ha regalades a John Deacon, que tampoc podia assistir-hi i, per no perdre-les, les ha donades a la seva tieta soltera, la qual, segons que sembla, li ha promès anar-hi, a l’espectacle del grup Tribute Queen, amb una veïna, sempre que la humitat atmosfèrica permeti als ossos de les respectives senyores traslladar-se al concert en qüestió.
En aquesta ocasió han arribat vots des d’Andorra, Alemanya, Argentina, Austràlia, Àustria, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària (gràcies, Hristo), Canadà, Colòmbia, Croàcia, Dinamarca, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Gran Bretanya, Irlanda, Israel, Itàlia, Mèxic, Nova Zelanda, Països Baixos, Països Catalans, Portugal, Suècia, Suïssa, Xile i hem incorporat, per primera vegada, visitants del continent africà gràcies a aportacions arribades des del Senegal; val a dir que hem trobat a faltar les participacions de Rússia i les que arribaven de l’est asiàtic –d’Indonèsia, Singapur, Taiwan, Timor Oriental i la Xina–, moltes de les quals ben consolidades, motiu pel qual aquestes mancances podrien ser per causes polítiques o tècniques alienes als seguidors del concurs.
Abans de desitjar salut i gaudi per al 2025 a tothom que s’ha aplegat en aquest espai, em complau agrair la visita de tothom que s’hi ha aturat, al post de Caganer Misteriós, i comunicar-vos que en aquesta edició hem gairebé multiplicat per dos el nombre de visitants, així com també s’ha augmentat el nombre de vots emesos. Salut i bones cagades!
Oh, quan utile est cagare,
quando est ventrum buidare
in agora, in horto, et in monte,
in via, prope fonte
et si cagacio molestias
potes etiam cagare inter bestias!
De nou en vigílies de Nadal arriba una nova edició del Caganer Misteriós, concurs que, si no és el millor passatemps per aquests dies de simbiosi entre espiritualitat i disbauxa, resulta un suggeriment prou amè, jocós i, per si sembla poc, és gratuït.
Enguany l’enquesta proposa encertar el caganer entre referents musicals perduts entre els anys compresos des del darrer quart del segle XX i el que portem del primer quart del segle XXI o tercer mil·lenni. De la dificultat derivada del nombre de possibles solucions, no en som més responsables del que ho és el destí; penseu en les bones estones que aquests genis ens ha fet passar i les que encara ens regalen gràcies als enregistraments.
Entre els encertants sortejarem dues entrades per assistir a un concert de la God Save Queen, la millor tribute band de grups anglosaxons.
El resultat es publicarà el dia 5 de gener, 2025. Salut i bones cagades!
Historiografia.– Caganer Misteriós 2005, Caganer Misteriós 2006, Caganer Misteriós 2007, Caganer Misteriós 2008, Caganer Misteriós 2009, Caganer Misteriós 2010, Caganer Misteriós 2011, Caganer Misteriós 2012, Caganer Misteriós 2013, Caganer Misteriós 2014, Caganer Misteriós 2016, Caganer Misteriós 2020, Caganer Misteriós 2021, Caganer Misteriós 2022, Caganer Misteriós 2023.
Com indica un dels ginys del blog, enguany commemorem el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés. Això alguns, perquè l'actual Govern del País Valencià, en la seva tenaç croada contra els orígens del país i de la nació sencera prefereix gastar en bous i folklore espanyol abans que glossar aquells que donen sentit a la terra, als avantpassats, a la cultura autòctona o pròpia i al que vam ser, som i volem ser. Amb aquest motiu i com reconeixement del personatge abans citat transcric una mostra de la seva poesia atrevida, clara i directa, Aquest amor que fa un any em va prendre; al dessota presento un vídeo de Francesc Anyó recitant magistralment Res no m'agrada tant.
Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l’ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l’amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m'ha d'arribar d'una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l'amor.
Abans que us poseu a treballar de nou i valent us presento el caganer Mr. Spock, oficial de la nau USS Enterprise, protagonista de l’edició 2023 del concurs Caganer Misteriós. Sou molts els encertants, la qual cosa engrandeix el goig de participar en el joc i alhora significa que l’edat de molts dels qui entreu en aquest espai acumuleu un munt d’experiències de vida; puc dir-vos que compteu amb el desig personal que les pugueu engrandir amb salut i per molts anys.
En aquesta edició han arribat vots i comentaris des d’Alemanya, Andorra, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Espanya, Estats Units, Finlàndia, França, Indonèsia, Israel, Països Baixos, Països Catalans, Rússia, Singapur, Suïssa, Taiwan, Timor Oriental i Xina.
El guanyador del sorteig ha estat Volodímir Zelenski, el qual per raons òbvies d’ètica politicoconcursal renuncia el premi.
Que tingueu un bon any, ple de salut i felicitat i si proposeu alguna idea per al Caganer de l’edició 2024 la tindrem en consideració.
+
scapix - joan escapa 